Latest revision as of 14:55, 3 July 2018

A la conferència de l'ONU es reivindica el lideratge públic en les polítiques d'habitatge i de creació de ciutat

El programa de l'ONU per les ciutats, UN Habitat, presidit per l'ex alcalde de Barcelona Joan Clos, acaba de celebrar a Quito la seva tercera conferència mundial. En el món de l'urbanisme és un gran esdeveniment que es celebra cada vint anys. Es comparable a les cimeres sobre el canvi climàtic en la mesura que reuneix experts, organitzacions de tota mena, agents interessats i representants oficials de pràcticament tots els països del Món, i s'adopten resolucions que han d'inspirar les polítiques d'habitatge i de fer ciutat en tot el planeta.

En un context en el que més de la meitat del humans vivim ja en ciutats, i la tendència va creixent, els estudis d' UN Habitat constaten amb preocupació que només el 30-40% de la nova ciutat que s'ha fet arreu del Món en els darrers vint anys és una ciutat planificada. Imaginem-nos com seria actualment Barcelona si des de que es van enderrocar les muralles la ciutat hagués anat creixent sense un pla Cerdà ni un PGM ... Aquest creixements es fan amb unes densitats de menys de la tercera part de les ciutats tradicionals, i a sobre amb unes ínfimes dotacions d'espais públics: carrers, zones verdes, equipaments ... ocupen només de l'ordre del 10% del sòl total, quan haurien de suposar almenys el 40%. La resta es privat, però generalment sense títols de propietat per part dels seus ocupants, que estan invertint grans esforços en fer una ciutat de mala qualitat i de la qual a més no en son propietaris.

Front a aquesta situació, UN Habitat preconitza anar a ciutats denses, amb dotacions importants d'espai públic, planificades, on existeixin i es respectin les normes urbanístiques. Aquests tipus de ciutats son les úniques que poden arribar a tenir dotacions raonables de transport públic i un espai públic de qualitat, promovent la integració social i l'equitat entre els seus habitants. Joan Clos diu que la "bona urbanització" crea valor, i que aquest valor es reparteix entre les famílies (augment del valor del seu habitatge), les empreses i les administracions (via impostos i taxes). Es a dir, fer ciutat de qualitat es financerament rendible. Però per a que això sigui possible cal un fort lideratge públic planificant, fent complir la llei i invertint en infraestructures.

Pel que fa al "dret a l'habitatge", que va ser la principal aportació conceptual de l'anterior cimera de fa vint any, i és recollit en moltes Constitucions, es constata que durant aquest període l'habitatge no ha esdevingut un dret, sinó una mercaderia objecte d'especulació. Aquest fenomen ha afectat no tant sols a països poc desenvolupats (agreujat per les mancances de planificació ja esmentades) sinó a països desenvolupats, on se sap fer ciutat però tot i així no s'ha sabut garantir el dret a l'habitatge. El cas de la bombolla immobiliària espanyola ha estat dels més citats.

Front a les problemàtiques esmentades, que afecten no tant sols l'habitatge sinó el conjunt de la ciutat, es comença a parlar ja del "dret a la ciutat", terminologia problemàtica des del punt de vista jurídic però que reflecteix un clamor intens pel reforç de la iniciativa pública en el procés urbanitzador.