Revision as of 11:59, 20 February 2019 (view source) Clara (talk | contribs) m (Clara moved page Draft Garcia 203723729 to B26Noticies06a) ← Older edit		Latest revision as of 12:01, 20 February 2019 (view source) Clara (talk | contribs)
Line 9:		Line 9:
	<li>[[#bloc9|Taula Rodona: Moderador, Joan Pino.]]</li>		<li>[[#bloc9|Taula Rodona: Moderador, Joan Pino.]]</li>
	<li>[[#bloc10|Autors]]</li>		<li>[[#bloc10|Autors]]</li>
−	<li>[[#bloc11| Eixos R+D+I del Departament]]</li>
	</ul>		</ul>

---

Latest revision as of 12:01, 20 February 2019

• Daniel Sol. Investigador del CSIC al CREAF. Què caracteritza una espècie invasora d’èxit?
• Laura Cardador. Investigadora del CBER, Universitat College de Londres. Eines per predir les invasions biològiques basades en factors climàtics i d’hàbitat
• Ignasi Bartomeus. Investigador de l’Estación Biológica deDoñana – CSIC. Qui menja a qui?
• Joan Pino. Professor de la UAB i subdirector del CREAF. Per què hi ha hàbitats i regions més envaïts que altres?
• Montserrat Vilà. Investigadora a la Estación Biológica de Doñana – CSIC. Impacte de les invasions biològiques.
• Núria Roura-Pascual. Professora i investigadora de la Universitat de Girona i el CTFC. Models d’anàlisi de risc: eines per a la gestió d’espècies exòtiques.
• Emili Garcia-Berthou. Investigador i professor de la Universitat de Girona. Impactes i gestió de les invasions a les aigües continentals.
• Emma Cebrian. Professora i investigadora de la Universitat de Girona i del CEAB. Les invasions marines a Catalunya: impactes actuals i futurs.
• Taula Rodona: Moderador, Joan Pino.
• Autors

Daniel Sol. Investigador del CSIC al CREAF. Què caracteritza una espècie invasora d’èxit?

Caracteritzar el que fa d’una espècie que sigui invasora d’èxit ens ajudarà a determinar quan i perquè es pot produir aquesta invasió, i per això es basa en la teoria d’estratègies vitals, és a dir el temps i l’energia que una espècie utilitza per créixer, reproduir-se i sobreviure per maximitzar la seva taxa reproductora. Amb aquestes dades es pot determinar com les espècies fluctuen en nombre i en el temps.

1. Espècie que creix ràpidament, pot tenir èxit invasor ja que ràpidament pot donar molts individus que serà difícil que els depredadors acabin amb ells. Però les dades no fonaventaven aquesta teoria. Ara es determinen els motius: les espècies que creixen ràpidament en nombre ho fan amb elevats costos i el fet d’estar en un nou ambient fa que la seva taxa de mortalitat augmenti o bé que els recursos a què estan acostumats en el nou àmbit no hi són, per tant, els costa més créixer.
2. El nombre d’individus invasors. Sembla que a mesura que entren més membres d’una espècie en un àmbit, més possibilitat de créixer tenen, però amb un topall. Això vol dir que per sobre d’un determinat llindar, no hi ha més possibilitats d’èxit.
3. Els ambients i l’amplada del nínxol de l’espècie. Si l’ambient d’origen i l’envaït són molt semblants, hi ha més possibilitats d’èxit. També augmenta amb l’amplada del nínxol de l’espècie.
4. Espècies que poden distribuir els episodis de reproducció. Per tant, si un episodi reproductor falla no és dramàtic perquè n’hi haurà un altre més endavant; quan hi ha la possibilitat que l’espècie ja conegui millor l’entorn i estigui més preparada per protegir la descendència i per alimentar-la. Amb el concepte: valor de cria que té en compte el nombre d’episodis de cria i la durada del seu període reproductor.

Aquest índex sí que s’ha demostrat correlacionat amb el potencial invasor.

Pel que fa als ambients on les especies invasores poden tenir èxit, s’ha provat amb les observacions que tenen més èxit en aquells ambients modificats per l’ésser humà.

Tornant a l’estratègia vital, tot i no trobar una relació directa amb l’èxit invasiu, serveix com a model que integra en l’espècie totes aquelles característiques que, com hem vist, tenen rellevància. Darrerament el grup d’en Daniel Sol ha intentat incorporar el comportament de l’espècie en l’estratègia vital, ja que:

• Les espècies que tenen més capacitat de modificar el seu comportament tenen més possibilitats d’èxit.
• Les espècies que tenen la capacitat de seleccionar l’hàbitat també tenen més possibilitats.

Com a conclusió, el ponent expressa que si bé encara són incapaços de predir invasions, sí que poden determinar que es poden donar certes condicions perquè tinguin lloc.

Laura Cardador. Investigadora del CBER, Universitat College de Londres. Eines per predir les invasions biològiques basades en factors climàtics i d’hàbitat

El procés d’invasió té quatre etapes: transport, introducció, establiment i expansió, que ens donen l’oportunitat d’actuació. Atès que les mesures de prevenció s’han demostrat com les més eficients, és molt important saber els factors que poden conduir a una invasió.

Característiques del lloc: en particular les similituds entre l’origen i el destí, de manera molt rellevant les característiques climàtiques i d’hàbitat pel que fa a recursos.

Hi ha molts models predictius que intenten combinar models de distribució d’espècie o de nínxol ecològic amb dades de caràcter ambiental.

Aquests models han predit que per a intervals de temps curts, les espècies invasores ho han estat en hàbitats similars als originals: 81% de 28 espècies a Europa i més de 50 espècies de l’hemisferi nord. I dins de la mateixa espècie aquells individus que provenen d’un hàbitat similar tenen més probabilitat d’èxit. En un treball en què ha participat la ponent, sobre la cotorra de Kramer, que és invasora a Europa, tenen més probabilitats d’èxit els espècimens que vénen del sud-est asiàtic que les de l’Àfrica subsahariana, per similitud d’hàbitat. La predicció que es pot veure en el mapa, concorda totalment amb la realitat.

Els models presenten incerteses que provenen de la qualitat de les dades, de la metodologia i de la tolerància de l’espècie, però darrerament han tingut l’embranzida per la disponibilitat de dades: GIF (www.gbif.org) i WorldClim (www.worldclim.org).

Laura Cardador va exposar exemples de prevenció utilitzant aquests models, com per exemple en la invasió de l’arna del cactus a Mèxic. Veient que la ruta d’entrada per similitud d’hàbitats podria ser pel nord-est, va ser en aquest punt on es van aplicar mesures de prevenció que van reeixir.

Un altre exemple era comprovar els efectes de la regulació de prohibició d’importar ocells salvatges, un clar exemple sobre com les mesures regionals poden afectar globalment. Així la prohibició als EUA va donar lloc a una reducció, però encara restava un impacte en certes àrees pel fet d’invasions aquàtiques. Quan la prohibició es va dur a terme en el 2005 a Europa, en principi era per preveure la grip aviar, i després es va deixar de manera definitiva. Però es va comprovar que la repercussió a Europa era totalment positiva. Tanmateix, el comerç es va desplaçar cap a altres zones en què encara no estava regulat, com ara Mèxic, amb el consegüent risc d’invasió.

Ignasi Bartomeus. Investigador de l’Estación Biológica deDoñana – CSIC. Qui menja a qui?

La primera evidència és que no és una cadena lineal, és una xarxa de depredació, són xarxes complexes i dinàmiques. Cal analitzar com estan interaccionant tots amb tots. Per exemple, estem en un entorn d’interacció en què hi ha especies que prefereixen una planta o una altra. Quan arriba una planta nova hi ha una interacció de competència, ja que les invasores solen tenir creixements ràpids i, per tant, ofereixen més recursos. Hi ha interacció directa de competència amb altres plantes pels recursos: sòl, llum i nutrients i, per tant, les plantes autòctones redueixen la seva activitat. Els pol·linitzadors poden ser atrets per l’abundància i deixen de visitar les anteriors. Per tant, hi ha pocs guanyadors i molts perdedors, que habitualment són les plantes autòctones que interessa conservar.

Un efecte molt important que el ponent vol posar en relleu són els patògens associats a les espècies invasores. Per exemple un patogen que a la abella de la mel asiàtica no la feia patir, sí que li ha passat factura a l’abella europea. En conseqüència, quan s’han produït importacions cap a Europa han vingut amb els patògens. Així, ara és molt difícil trobar abelles autòctones silvestres a Europa. No s’ha causat un problema en la producció de mel, perquè els apicultors saben com combatre aquest paràsit, però han desaparegut les silvestres.

Un altre exemple és l’abellot d'EUA que es posa a pol·linitzar certes plantes. Es van portar a uns laboratoris europeus per reproduir-los i tornar-los a reincorporar a cultius d’EUA. La idea és bona perquè no s’introduïa cap espècie invasora, però en portar-los a reproduir a Europa van estar en contacte amb un patogen, Noseba bombi, la qual cosa va afectar-los en arribar als EUA de tal manera que s’han arribar a considerar localment extingits a un rang on eren nadius - en certes àrees de la costa est-.

El cas de Nova Zelanda, on la magnitud del problema és molt superior al que nosaltres considerem com a tal, ja que més de la meitat de la seva fauna és espècie invasora. En el context dels serveis ecosistèmics, el 75% dels cultius necessiten els pol·linitzadors natius i salvatges per donar fruit. En aquest àmbit s’ha analitzat com estan contribuint els pol·linitzadors dels cultius quan es produeix la degradació del paisatge. Quan tot el paisatge és agrícola i no hi ha un medi natural, tots els pol·linitzadors no tenen mitjà de sobreviure i la caiguda del rendiment dels cultius és elevadíssima. Però a Nueva Zelanda això no passava a paisatges molt antropitzats i ruralitzats, no baixava el rendiment. Això es produeix gràcies a les espècies exòtiques, ja que aquestes espècies eren capaces d’aprofitar els nínxols  dels quals no en podrien treure profit les autòctones.

Amb això el ponent posa en relleu que tot és complex: cal tenir paisatges perquè les espècies natives puguin prosperar, però en el cas de gestió no es poden retirar les espècies exòtiques sense pensar com reintroduir, aleshores, les espècies natives.  Per tant, ja que les espècies invasores estan aquí, cal tenir en compte la seva aportació a l’equació total.

Un altre experiment és comparar zones on l’abella de mel és silvestre i altre zones d’agricultura on està introduïda pels agricultors, en densitats artificialment altes. Aquesta és una situació molt comuna. Els efectes sobre la comunitat són a diferents àmbits i la xarxa d’impactes és molt complexa. Per exemple, l’abundància de l’abella de mel incrementa la competència. Però l’índex productiu de les plantes és més baix atès que quan passen de 10 abelles i moltes visites al dia, en lloc de fer créixer tubs pol·línics, els inhibeixen, perquè danyen els estigmes de les flors. Mentre que fins a 5 és positiu, ja que van creant tubs pol·línics. Com a conclusió: l’excés va malament, les invasions són perilloses.

L’apicultura no és una activitat tant sostenible i la clau és no demonitzar cap espècie: l’abella de la mel no és dolenta, però el que cal gestionar són les densitats: La clau és saber les densitats que el sistema pot absorbir. No cal veure’ls com amenaça i posar-les en el mateix sac que els pesticides.

Joan Pino. Professor de la UAB i subdirector del CREAF. Per què hi ha hàbitats i regions més envaïts que altres?

Teòricament sí que hi ha hàbitats més envaïts que d’altres,  hi ha exemples a Catalunya. I les hipòtesis sobre perquè es produeixen de vegades són complementàries: la perspectiva de l’organisme i de l’hàbitat.

En termes d’enemics i competidors, passar a un ambient nou, on pot destinar més recursos a créixer perquè no ha de combatre amb altres competidors i  en hàbitats amb més recursos. O bé que es produeixen fluctuacions estacionals i, per tant, en un moment determinat hi ha més recursos, que produeixen polsos d’invasió.

El context acaba determinant altres coses, per exemple a escala regional el patró de invasió té una distribució que no és uniforme. En el cas de Barcelona, es concentra especialment en algunes zones del litoral i del prelitoral, ja que la quantitat de plantes exòtiques augmenta amb l’augment de temperatura. També és facilitador el fet de tenir més diversitat d’hàbitats i territoris més transformats. Tot el que s’ha esmentat no són els únics factors, i bona part de la variabilitat observada no es pot explicar, encara.

En un treball recent a Doñana es posa èmfasi que el context –regional i paisatgístic - modula la invasió dels hàbitats. En el cas dels boscos illa que estan a la plana del Vallès,  la mida i la distància al marge del bosc i el paisatge adjacent es relacionen amb el grau d’invasió per plantes.

A més, el territori canvia, així els hàbitats amb un historial de pertorbacions més intens són més envaïts. Ex: Opuntia màxima al cap de Creus. Allà els matollars tenen una procedència diferent. Aquesta planta selecciona especialment els matollars que anteriorment eren conreus o pastures, així les zones més pertorbades tenen més varietat d’espècies exòtiques.

Pel que fa a la gestió caldrà identificar i seguir els punts calents regionals: per frontera amb altre país, per ser costaner o per tenir ja molta variació.  I analitzar aquells territoris que canvien en poc temps, com la regió metropolitana.

Montserrat Vilà. Investigadora a la Estación Biológica de Doñana – CSIC. Impacte de les invasions biològiques.

Una idea d’inici és que no totes les espècies invasores són problemàtiques i per igual a tot el territori, sinó que depèn del context. Entenem per impacte un efecte en un patró o en un procés ecològic i  en diferents àmbits: poblacions, espècies, comunitats o ecosistemes. Així, també cal intentar tenir indicadors per fugir d’avaluacions subjectives.

Per trobar patrons van revisar tots els estudis d’impacte que van trobar. Tot i que arreu del món hi ha poca variabilitat, per exemple un terç dels treballs mundials es focalitzen en 9 espècies i pocs analitzen més de 3 impactes alhora.

Així, en relació amb les plantes: a les parcel·les envaïdes tenen més producció de biomassa i a les plantes envaïdes presenten menys creixement, menys abundància, menys diversitat i menys èxit reproductiu.

Pel que fa als animals natius: disminució de la diversitat, de l’abundància i del seu èxit reproductiu.

En termes d’ecosistemes: augmenta l’activitat microbiana, augmenta N i P. Així augmentaran les espècies que són fixadores d’N.

L’anàlisi dels impactes en els serveis ambientals  han estat estudiats en tots els àmbits: provisions, reguladors i culturals. També en la salut pública, com és el cas de l’anàlisi dels efectes per al·lèrgia al pol·len, i no sempre vénen per exòtiques, sinó que per naturalitzades o de creixement espontani, com es pot observar en aquest gràfic.

És curiós com es poden analitzar els impactes culturals de les invasions per exemple veient si es tendeixen a mostrar les espècies exòtiques en postals que reflecteixen la zona, o bé en els catàlegs turístics.

Núria Roura-Pascual. Professora i investigadora de la Universitat de Girona i el CTFC. Models d’anàlisi de risc: eines per a la gestió d’espècies exòtiques.

Amb l’horitzó del 2020 s’haurà de complir la convenció de la diversitat biològica que estableix  tenir identificades les espècies exòtiques i les seves vies d’entrada, establir les més importants amenaces i determinar com gestionar el rics.

Així doncs, hi ha una relació d’espècies exòtiques que són de preocupació comuna per a tota l’UE. I ara cal dissenyar eines que valorin el risc d’invasió. L’anàlisi de risc inclou aquesta etapa però, a més, cal l’assessorament per prevenir i la gestió d’aquest risc, amb les repercussions en el terrenys socioeconòmic i biològic.

Van analitzar tots els mètodes disponibles per fer una síntesi, revisant més de 300 articles. El primer que van fer és establir els àmbits d’actuació de cada mètode: generar un marc conceptual. Van classificar el mètodes en qualitatius (respostes a qüestionari focalitzat en una espècie), quantitatius (identificant aquells trets pels qual es preveu l’establiment d’espècies) alguns dels trets, fins i tot, poden determinar la distribució geogràfica d’una espècie. Els més àmpliament aplicables eren els qualitatius, el 57% dels mètodes qualitatius s’estaven aplicant. El més àmpliament utilitzat és  l’Australian weed risk assessment. En canvi, els quantitatius han transcendit poc a l’àmbit de gestió, s’han utilitzat més en un àmbit de recerca.

Les etapes del procés d’invasió (que la ponent anomena components): introducció, establiment, abundància, dispersió i impacte.  El gràfic és una síntesi de com els diferents mètodes tenen en compte les diferents components.

 Pel que fa a nombre d’espècies en què s’han aplicat els qualitatius, la mitjana és de 100 espècies, mentre que el quantitatius es tendeixen a aplicar a una o a poques espècies. Molt rellevant és el fet que gairebé tots els mètodes no recullen la incertesa amb què s’ha adquirit la dada. I s’afegeix que la incertesa depèn de la dada a recollir i de l’escala.

La pregunta que fa la ponent –i que ella resolt afirmativament-  és si estem a punt d’aplicar el Pla EXOCAT  i implementar-lo com ja s’ha fet en el cas del foc.

Emili Garcia-Berthou. Investigador i professor de la Universitat de Girona. Impactes i gestió de les invasions a les aigües continentals.

Les aigües continentals són una part molt petita del planeta, però són molt importants per a la biodiversitat perquè el 10% de les espècies animals estan relacionades amb aigües dolces i el nombre d’espècies marines és molt similar al nombre d’espècies continentals. Un exemple són els peixos de la Península, ja que en la poca quantitat d’aigua continental hi ha 41 espècies endèmiques. Conservar aquest patrimoni és especialment important, perquè les aigües continentals tenen moltes pressions. A Europa el 37% de les espècies estan amenaçades, i les peninsulars un 50%. Una de les causes són les especies invasores, que probablement tenen relació amb les altres pressions.  També són zones on hi tenim molt invertebrats amb espècies molt invasores i amb molt d’impactes a les aigües ibèriques, així com paràsits introduïts amb peixos de la taxonomia dels quals en sabem poc. A escala mundial, els peixos és on tenim més espècies introduïdes. A les conques de la Península hi ha més espècies introduïdes que de natives, afavorides per la climatologia temperada. I també, s’estan introduint poques espècies que estan molt relacionades amb el consum humà i donen lloc a la pressió sobre les espècies autòctones.

I, com ja s’ha dit, s’han estudiat els impactes de poques espècies. Per exemple, l’equip del ponent ha estudiat el silur i  la gambúsia, aquesta darrera és especialment agressiva (amb impactes forts sobre peixos i amfibis), mentre que el primer pot arribar fins i tot a consumir aus i alguns mamífers. Un exemple d’estudi d’impacte és el que du a terme el projecte LIFE LIMNO PIRINEUS que estudia l’efecte en el amfibis de la introducció dels salmònids.

El ponent es planteja les preguntes següents: l’alteració hidrològica amb extraccions d’aigües i repressaments afecta a la fauna nativa? I si ho fa en quina mesura està relacionada amb l’establiment de les espècies invasores? Ja que en la majoria dels casos la introducció de les especies es fa en els embassaments. A més, els embassaments afecten molt els règims tèrmics i els fluxos estacionals. Les espècies invasores solen ser limnofíliques, no els agrada els grans cabals per la qual cosa és possible que aquestes alteracions hidrològiques, en frenar el corrent, ajudin el seu establiment.

En el cas de la gambúsia, a banda que per fisiologia no es trobarà en aigües fredes i serà més abundant a la zona costanera, tot indica que té preferència pels embassaments a aigües amunt del riu. En el model predictiu que emprem, quan s’inclouen les alteracions hidrològiques, s’expliquen més les dades recollides. Volen continuar estudiant aquesta relació a la Península, perquè en molts treballs a USA sí s’han determinat molts riscos d’invasions per l’alteració hidrològica en què, a més, la connectivitat entre xarxes fluvials també facilita la invasió. En concret de salmònids. S’arriba a la conclusió que les barreres de separació en capçaleres poden evitar invasions.

Com millorar la gestió? A hores d’ara molt dels recursos van al control, a atacar el problema quan ja el tenim, reduint l’abundància de l’espècie invasora,  no pas erradicar-la.

Per tant, la idea és intentar incidir abans en el flux de l’anàlisi de risc. El catàleg d’espècies invasores és una de les eines més importants per assolir aquesta anàlisi.  Un exemple serien les conques separades en què el peixos no poden saltar. Per tant, caldria prohibir el seu transport. Segons la regulació europea i la transposició europea ja hi ha una relació d’espècies invasores exòtiques de preocupació comuna a tot Europa que no poden introduir-se, transportar-les ni comerciar  i moltes són d’aigües continentals.

De vegades hi ha desfasament entre el que es fa a la recerca i el que la societat necessita. Per acabar, cal avaluar les campanyes o els projectes. No perquè es duguin a terme les campanyes o els projectes, funcionen. Cal avaluar el que s’acaba fent per tal de poder veure la seva efectivitat.

Quan millora la qualitat de les aigües, perquè darrerament s’han fet diverses polítiques en aquest sentit, millora la química i moltes de les espècies invasores són tolerants a les invasions, però no es té constància si els peixos natius han millorat. En  realitat,  les espècies natives en la prevalença, en la distribució i en l’abundància han disminuït, en part per altres temes. És més important el cabal d’aigua i que sigui en règim natural.

Què passaria si en alguns trams de riu es retirés el cranc americà quan ara molts carnívors hi basen la seva dieta? S’ha d’avaluar l’impacte qui tindria retirar de cop l’espècie exòtica.

El ponent assegura que cal prioritzar i determinar què cal estudiar. Així, per exemple, aplicar  l’erradicació a una conca quan acaba d’arribar l’invasor, és viable i dóna bons resultats.  Però en d’altres, on ja estan molt establerts, la gestió ha de ser diferent i valorar més implicacions. De vegades es fa gestió de control i no té gaire sentit si després no es pot fer cap actuació que tingui una autèntica repercussió en la fauna nativa.

 

Emma Cebrian. Professora i investigadora de la Universitat de Girona i del CEAB. Les invasions marines a Catalunya: impactes actuals i futurs.

El Mediterrani és una de les zones més propenses a les invasions, i no solament a hores d’ara, sinó al llarg de la història. I tot i que és petit, té una gran variabilitat ambiental fent probable que moltes de les espècies que arribin tinguin un ambient propici.

 Al Mediterrani nord-occidental, bàsicament, tenim algues que tenen un impacte molt fort pel que fa a l’ecosistema, per exemple sobre la Posidònia oceànica amb la qual poden acabar perquè fan catifes gruixudes que obstrueixen els intercanvis de llum i nutrients.

Per analitzar el que passava, l’ACA va analitzar diferents transsectes a la costa, sobretot a les zones rocoses on aquestes algues arrelen més fàcilment. Van descobrir que la zona de Barcelona era la més castigada, on hi ha més nombre i densitat: al Port de Barcelona hi podem trobar de tot.

L’índex emprat a banda del nombre d’espècies té en compte l’abast geogràfic i l’impacte que poden tenir. El resultat és el mapa que es mostra.

Què pot passar en el futur, sabent que les invasions no decreixeran i tenint en compte el gran factor de l’impacte del canvi climàtic?

• En episodis d’estrès per pujada de temperatures, les espècies coral·lines moren i per tornar-les a tenir és fonamental disposar dels brots petits. Ara bé, aquests no tenen cap possibilitat si la catifa invasora no deixa l’intercanvi de llum i nutrients.
• El canvi climàtic pot portar noves espècies invasores que per diferents mesures fetes en el mar Mediterrani es veu que la gran entrada d’espècies és a través del canal de Suez.
• El canvi de temperatura facilitarà que un cop introduïdes s’estableixen. Sobretot l’ambient seria molt favorable per a espècies tropicals. En el Mediterrani, de les 18 espècies invasores, el 100% és tropical. Si es analitzen les algues, les noves espècies només el 40% són tropicals, pot ser perquè la via d’introducció és diferent. Per exemple, si aquí volem tenir l’ostra del Japó, també vindrà l’alga associada, la piscicultura és una via d’entrada.
• També es determinant l’hàbitat. Un coral·ligen que s’ha mort és molt més vulnerable que un de sa. I també, s’ha determinat que hàbitats diversos són més resilients a les invasions.

La ponent reconeix que determinar el futur és complicat i s’han de tenir en compte molts més factors: observacions en temps més llargs i les possibles variacions dels ambients, la seva intensitat i durada determinarà la possibilitat o no d’una invasió.

A una pregunta sobre com evitar l’entrada al ports per l’aigua de llast, si es podria esterilitzar aquesta aigua, la ponent diu que hi ha altres alternatives, perquè l’aigua de llast s’agafa en el port de sortida i només es deixa en arribar. Només en aturar enmig de la travessia i renovar-la potser ja n’hi hauria prou, però el problema està en el cost de l’aturada del vaixell. Sembla que és tant inassumible que fins i tot en el canal de Suez on és un problema molt gran, ni es planteja.

La ponent també coincideix amb en Joan Pino que potser només analitzar les espècies que estan en zones ja molt pertorbades no és prou significatiu, sinó aquelles que van a llocs on hi ha diversitat i sembla que és prou resilient, perquè estan aprofitant nínxols i acaben entrant. Aquí els efectes sobre l’ecosistema són encara més importants, i no s’esmercen esforços en el seu estudi.

Taula Rodona: Moderador, Joan Pino.

Ricard Casanoves, Servei de  Flora i Fauna, DTES

Defensa el seguiment de la ja anomenada relació de les espècies que l’UE considera com a invasores i per la qual s’estableix la prohibició de tinença i comercialització. Tot i que de vegades és necessari reforçar-la, ja que per exemple el silur és invasiva a la Península però no ho és pas a d’altres lloc del nord d’Europa.

Des del Ministeri s’està fent un esborrany de llei perquè, sobre la base d’una relació de taxons, s’hagi de fer un informe on es demana l’anàlisi del risc de la importació d’una espècie al·lòctona. I aquesta avaluació ha de tenir l’historial de l’espècie, l’anàlisi de la via d’entrada i l’impacte a l’ecosistema. Les espècies exòtiques invasores és un tema transversal i hi ha d’haver molta implicació de les diferents administracions i de la ciutadania; considera que és molt important la informació. Així, el Pla EXOCAT que ja s’ha esmentat, cal dur-lo a terme  i en el seu procés analitzar les estratègies i seleccionar aquelles que tinguin més repercussions.

Carles Ibàñez, Ecosistemes aquàtics de l’IRTA

Entre les situacions que cal destacar, tenint en compte que la part final de l’Ebre és un punt calent d’invasions, la capacitat de bioacumulació de les espècies invasores per analitzar alguns compostos. En el cas del peixos,  s’ha vist la importància de la hidrologia i el balanç entre cabals d’aigua i la proporció entre especies natives i invasores. Es queixa que en el tema estrella del cargol poma s’ha arribat tard en detectar el problema, i la recerca i la gestió no han anat de la mà.

Antoni Munné. ACA

Apunta que la qualitat química de l’aigua després de 500 depuradores a Catalunya va millorant, però això fa que s’evidenciï la manca de qualitat d’hàbitats i la manca de cabals, cosa que dóna avantatges a l’entrada d’espècies exòtiques que poden arribar a ser invasores. Es remet a la revisió del 2019 del document 2013 IMPRESS. En aquest document ja es posava de manifest que les espècies invasores era el principal problema, i ho vinculaven a la millora de qualitat físico-química i que no millori el medi en la mateixa mesura.

No creu en la tendència que segueixen algunes agències d’Europa d’emprar les espècies invasores com a indicador de qualitat. A l’ACA s’estimen més considerar-les com a pressió.

Control: tenen una xarxa de control ja esmentada. Prevenció: EXOAQUA, mòdul dins de l’EXOCAT que ha d’anar en la línia dels riscos i què fer. També pel que fa als protocols de neteja dels embassaments.

Pel que fa als abocaments, de vegades no passa pel control d’organismes de la Generalitat, si no  tenen suficient cabal. Per tant, creu que els possibles abocaments, encara que sigui de clavegueram, haurien de tenir un estudi d’impacte per obtenir el permís obligatori.

Montserrat Vilà. EBD-CSIC

Al·lega que tot i la bona sintonia entre la recerca i els diferents col·lectius que es dediquen a la gestió, estan una mica allunyats, perquè la recerca és un nucli homogeni mentre que en la gestió intervenen molts aspectes: burocràtics, polítics, de planejament, etc.

Frederic Bartumeus. CEAB-CREAF

Atès que es dedica a la mobilitat animal des de fa quinze anys, tot el seu àmbit de treball pot aportar tècniques a l’anàlisi del comportament de les espècies. Ara també pot fer aportacions en el camp de les espècies invasores. En particular, parla del projecte Mosquito Alert, que és un projecte de ciència ciutadana sobre una espècie emblemàtica com és el mosquit tigre. De manera que tot aquest model de recerca-gestió pot ser extrapolat a d’altres espècies. Afegeix que, a hores d’ara, hi ha eines científiques per donar valor a aquestes dades ciutadanes. A més, des d’un dispositiu mòbil es pot informar i sensibilitzar a la ciutadania i que, per a les administracions, són unes eines de futur, ja també implica transparència perquè implica les responsabilitats de subministrar dades a temps real.

Pregunta als gestors: Què voldríeu que us proporcionés el món de la recerca?

Mètodes d’anàlisi de risc d’expansió, així com sistemes d’extracció eficient quan la invasió és incipient.

També què ens espera en el futur, quines invasions poden venir. Així com el seguiment amb criteri científic dels resultats obtinguts en aplicar una tècnica.

Des de l’ACA s’apunta que una necessitat dels gestors és tenir models científics fiables o amb un grau de fiabilitat conegut.

Pregunta de la demanda del món de la recerca als gestors?

Des del CREAF, en Bartumeus comenta les diferents escales de  temps en què es mouen la ciència i la gestió. Però, ara amb les noves tecnologies i amb les aplicacions de ciència ciutadana, es pot intentar avaluar a temps “gairebé real” dades en temps real.

Quan es desitjable tenir mecanismes de control d’aquestes poblacions invasores?

L’erradicació quan ja està molt establerta una espècie és impossible. Per tant s’ha de determinar el moment en què encara es pot fer una erradicació i aplicar-la o bé determinar que ja no es pot fer una erradicació, sinó que s’ha d’aprendre a conviure-hi. A la vegada, cal establir mesures de control perquè no sigui una devastació de l’autòcton. És a dir sistemes selectius de contenció per tenir una densitat amb què es pugui conviure, i per saber com es comportarà aquella espècie en aquell lloc.

Segons l’ACA la prevenció és importantíssima, mantenir l’ecosistema saludable és vital, però no evita la introducció d’espècies, ja que el grau d’incertesa hi és. Posa l’exemple dels diners i esforços que ha dedicat l’ACA per erradicar la canya americana, i no ho ha aconseguit. Ara bé, si som capaços de restaurar cabals ecològics, etc., la canya americana cada cop se sentirà més incòmoda, a diferència de les autòctones.

Segons el CREAF seria molt important emprar les xarxes i la ciència ciutadana per divulgar possibles amenaces d’invasions entre la ciutadania, i si eduquem en la necessitat de mantenir un ecosistema, quan la població estigui davant d’una possible amenaça que ja s’ha informat, el col·lectiu pot fer molta feina proactiva de localització. Bartumeus comenta que, amb aquesta finalitat, també cal fer inversions, per exemple en difondre aquesta llista d’espècies que no haurien d’estar en el nostre entorn en una aplicació mòbil i fàcil d’emprar. Aquesta aproximació no ha de substituir els mecanismes tradicionals de recerca.

En el tema de la ciència ciutadana, Antonio Munné de l’ACA explica que com a gestor constata que la gent es queixa i informa del que li molesta, no si és una espècie invasora o no: com a exemple les meduses o la mosca negra.

Autors

Redactat per: Albert Naya i Marga Torre

Per saber-ne més: Albert Naya