I també...

Publicacions d'interès de fora del Departament.

• PITRON, Guillaume. La guerre des métaux rares. La face cachée de la transition énergétique et numérique. París: Éditions Les liens qui libèrent, 2018. 296 p.
• CARTOONING FOR PEACE. Ça chauffe pour la planète! París: Éditions Gallimard Loisirs, 2018. 120 p.

PITRON, Guillaume. La guerre des métaux rares. La face cachée de la transition énergétique et numérique. París: Éditions Les liens qui libèrent, 2018. 296 p.

La transició energètica i les tecnologies verdes (llegiu: panells solars, energia eòlica, bateries elèctriques... tot allò, en definitiva, que ens allibera de l'ús del carbó o el petroli) depenen, en gran mesura, de l'explotació dels metalls rars. D'ençà dels anys setanta del segle xx l'ús n'ha anat en augment, però cal tenir present que extreure'ls i refinar-los no és, ni de bon tros, innocu per al medi ambient; ans al contrari, l'obtenció i la posterior elaboració d'aquests metalls rars són processos extremament contaminants.

Tant és així que fins i tot hi ha qui afirma que la pretesa feliç transició energètica (i tecnològica en general) no és més que un engany a gran escala i que genera un impacte físic cada cop més considerable.

Guillaume Pitron, per exemple, pensa així. Aquest periodista francès, especialitzat en temàtica africana i en matèries primeres, no dubta a qualificar la transició energètica com l'operació de rentat d'imatge verd (greenwashing) més gran de la història. Ho fa en el seu llibre La guerre des métaux rares. La face cachée de la transition énergétique et numérique, fruit de sis anys de treballs en una dotzena de països per descobrir d'on venen els metalls necessaris perquè l'Occident faci la seva transició energètica. I com s'indica al títol del llibre, aquesta indústria dels metalls rars té una cara oculta, i particularment contaminant.

En opinió de Guillaume Pitron, hi ha hagut un intent deliberat d'ocultar els costos de la transició energètica en termes de matèries primeres: per exemple, per obtenir un quilo de luteci (Lu) cal extreure 1.200 t de roca i emprar grans quantitats d'aigua, d'àcid clorhídric (HCl) i d'energia, provinent majoritàriament de fonts fòssils. I mentre que la indústria petroliera intenta progressivament disminuir el seu impacte ambiental (segons Pure Earth – Blacksmith Insitute), les activitats mineres (siguin de carbó, siguin de metalls rars...) n'incrementen el seu dia rere dia. A parer de Pitron, alhora que mirem de desfer-nos del petroli (amb tota la raó) caiem en suposades solucions encara més contaminants, des de l'impacte visual fins a la contaminació de les capes freàtiques o els vessament directes de residus metàl·lics a rius, passant naturalment pels impactes sanitaris en la població dels voltants d'aquestes mines de metalls rars (molt particularment a la Xina, amb les conegudes com ciutats-càncer).

Precisament, el doble dúmping (social i ambiental) practicat per la Xina ha permès al país reduir considerablement els seus costos de producció de metalls rars, de manera que les companyies occidentals han deslocalitzat llur pol·lució. Segons Pitron, el món s'ha dividit entre els països bruts i els que semblen nets, i el fet que empreses europees i nord-americanes puguin dissimular en la Xina l'origen dubtós dels metalls ha permès a les tecnologies verdes de guanyar-se una mena de certificat de bona reputació que té poc a veure amb la realitat. A parer de l'autor, alhora que les companyies occidentals han deslocalitzat la pol·lució també ho han fet amb els mètodes, deixant que marxés una indústria estratègica en lloc de millorar-la en els mateixos països occidentals, on la sensibilitat ambiental general hauria obligat, al capdavall, a fer que s'instituís una mineria de metalls rars més respectuosa amb el medi ambient i amb la salut de la ciutadania en els seus procediments. Actualment, som quasi totalment dependents dels metalls rars provinents de la Xina, igual que va passar al segle passat amb el petroli saudita. I igual que pot passar amb el rodi (Rh) sud-africà, el pal·ladi (Pd) rus, el niobi (Nb) brasiler, els borats (BO_x) turcs, o el cobalt (Co) de la República Democràtica del Congo.

Atès que pel que sembla la demanda de metalls creixerà exponencialment en els propers anys, l'autor creu que una de les poques maneres de fer possible que la transició energètica sigui el menys bruta possible haurà de consistir a obrir o reobrir mines de terres rares en països on les normatives ambientals siguin més estrictes i s'apliquin amb més rigor que no pas a la Xina o a la resta de països esmentats al paràgraf anterior. Cal fer despertar de la seva letargia el sector miner europeu, on no manquen els metalls rars: en paraules de l'autor, val més una mina responsable a casa nostra que una d'irresponsable en algun altre lloc.

Podeu comprar el llibre aquí.

CARTOONING FOR PEACE. Ça chauffe pour la planète! París: Éditions Gallimard Loisirs, 2018. 120 p.

Aquest llibre recull una selecció de seixanta vinyetes de la premsa internacional que intenten, no sense humor, donar la veu d'alarma i recordant-nos, al llarg de les diverses seccions en què es divideix l'obra, els riscos de la pol·lució, les conseqüències del canvi climàtic o l'interès que poden tenir les energies renovables. El llibre està prologat per Yann Arthus Bertrand, conegut fotògraf, periodista i ambientalista francès. Les imatges han estat seleccionades pel col·lectiu de dibuixants de premsa Cartooning for Peace.

Podeu adquirir l'obra aquí.

Trobeu a continuació algunes de les vinyetes, sobre canvi climàtic, solucions que no ho són, i inoperància política:

 

 

 

“Com salvar el planeta? Aixecar els braços, córrer en cercles cridant que morirem!ˮ