Deixem de parlar de polígons industrials

Deixem de parlar de polígons industrials

Ja fa temps que hem deixat de parlar de polígons industrials, i en l’esforç per reactivar-los parlem ara de centres d’activitat econòmica. Potser això va començar amb la idea de trobar un nom més atractiu i coherent i un nou discurs conceptual, però avui ja és la conseqüència d’una activitat que ha ampliat els seus usos i les seves fronteres territorials.

La reconversió dels polígons industrials a centres d’activitat econòmica prové de la necessitat de reduir costos, i de l’aproximació de les activitats industrials i logístiques. Així mateix, el propi creixement urbà i el desenvolupament d’indústries “netes”, ha fet que les zones de servei dels polígons es vinculin cada cop més a usos “residencials”: gimnasos, supermercats, camps d’esports, etc.

A més a més, la necessitat de rendibilitzar la inversió i contenir la despesa també ens està obligant a compartir recursos i promoure sinèrgies, paraula que sempre estava en boca de tots, però que per fi s’enfoca cap a un interès comú real. I així, s’ha ampliat la territorialitat de l’activitat dels polígons.

Es cert que sempre hi ha haguts sectors plurimunicipals, però ara s’està potenciant per tal d’aprofitar els recursos no saturats de municipis veïns: depuradores, xarxes de subministrament o residuals, o al mirar de millorar la mobilitat dels treballadors i de les mercaderies.

Tanmateix, si bé hi ha mecanismes urbanístics per a la fase constructiva dels polígons “plurimunicipals”, sempre complexos i que acostumen a tenir com a resultat un conveni, la fase posterior, de funcionament de l’activitat, esdevé un problema per la dificultat d’equilibrar les despeses d’un servei amb els ingressos de l’activitat a la que es dirigeix quan ambdós se situen en diferents termes municipals.

Però aquesta dificultat que esdevé de la recerca de sinergies també és una dificultat interna del sector. Per exemple, l’aplicació del Reglament de seguretat contra incendis en els establiments Industrials comporta la construcció d’un dipòsit d’aigua. Optem per que cada empresa construeixi el seu dipòsit de 20 metres de diàmetre, sempre que no hagi esgotat els paràmetres que regulen la seva edificabilitat, o per un dipòsit compartit que racionalitzi els recursos però què amb un planejament ja executat difícilment disposarà d’un espai previst per a la seva ubicació? Ho apliquem també a les places d’aparcament? A les casetes de recàrrega dels toros elèctrics? Aleshores, a més d‘un mecanisme àgil de transformació, bàsicament tràmits urbanístics i municipals, caldrà disposar d’un ens que gestioni aquests recursos compartits.

Error creating thumbnail: File missing

Afegim també la perspectiva de futur que cal tenir per la promoció, no immediata, d’una activitat, per exemple la necessitat d’adaptar-se físicament a les infraestructures de combustibles nets, a la circulació de megatrucks, a la conducció automàtica o als nous requeriments de la sostenibilitat.

Tots això comporta una transversalitat que situa el desenvolupament dels sectors d’activitat econòmica en terra de tots, la qual cosa és un problema per excés d’opinions vinculants; o en terra de ningú, que també comportarà un problema de manca d’impuls.

Partint de la base que l’empresa privada ja té prou iniciativa per tirar endavant la seva activitat, la promoció industrial des de l’Administració s’hauria de vincular més a la gestió de les necessitats en l’explotació que no pas a la fase de construcció. Si bé es pot arribar a la solució per molts camins, vull destacar els que, al meu parer, trobo imprescindibles:

Implicar els diferents agents, especialment els vinculats a l’explotació, en les diferents fases de desenvolupament (és una de les idees de fons de la tecnologia BIM aplicada a projectes).

La gestió conjunta del sector/polígon, amb una entitat de gestió com a referent que impulsi les solucions i coordini els diferents agents que tenen competència sobre una mateixa actuació.

I sempre caldrà una gestió administrativa àgil en els permisos, informes, adaptacions urbanístiques, etc. (si us plau, àgil no vol dir noves lleis ni afegir informes de noves entitats !) que se situï en el difícil equilibri entre l’ordenació i l’estratègia planificada i les necessitats d’adaptació al mercat de l’empresa privada.