La recollida Porta a Porta dels Residus Municipals

La recollida Porta a Porta dels Residus Municipals

El Porta a Porta està de moda, pot ser el model de futur, però ens preguntem si poden haver altres alternatives.

En el marc d’una gestió dels residus municipals amb objectius de recollida selectiva molt ambiciosos, els models que trobem a Catalunya, amb quatre o cinc contenidors, residu mínim, etc, s’han demostrat ineficaços, arribant de mitjana al 35% de recuperació.

Actualment s’estan proposant models amb molta més incidència en la col·laboració ciutadana que pretenen millorar els percentatges de recuperació dels residus municipals. És el cas de l’anomenat porta a porta (PAP) que s’està implantant en alguns municipis de Catalunya. El PAP consisteix en entregar els residus (prèviament separats en origen) al servei municipal de recollida davant de la porta de casa uns dies i hores convingudes per cada fracció objecte d’aquest tipus de recollida.

El PAP presenta certes avantatges respecte als models actuals, com són la millora de dos dels principals causants dels baixos percentatges de recuperació dels sistemes actuals, és a dir, la poca importància donada a la recollida diferenciada de la FORM, i la poca motivació i/o conscienciació de la ciutadania i dirigents polítics, ja que es pot vetllar més eficaçment per la separació de la FORM i per que el model comporta molta més coresponsabilitat. També hi pot haver-hi major control de qualitat directe i permet aplicar tasses de brossa de pagament per generació.

Com a majors inconvenients podem destacar, un major cost econòmic, horari d’entrega més estricte (els residus s’han de guardar a casa fins l’entrega), dificultats amb l’existència de població estacional, canvi d’hàbits important, i dificultats d’aplicació en ciutats grans amb alta densitat de població per la complexitat de la recollida.

A la ciutat de Milà (Itàlia), amb més de 1,3 milions d’habitants i una generació d’aproximadament 670.000 tn/any), es va iniciar l’any 2013 i amb èxit, una variant de PAP que podríem definir com de Recollida Selectiva de Proximitat (RSP). Aquest model està millorant els percentatges de recollida selectiva passant del 35% del 2011 al 54% en el 2015. A Milà es guarden els residus en petits locals dels edificis, utilitzant contenidors pel paper (blanc), el vidre (verd) i la FORM (marró), i directament bosses pels metalls i plàstics (groga) i rebuig (gris transparent). Hi ha 55.000 punts de recollida on la ciutadania ha de portar els contenidors i les bosses en dies i hores convingudes.

Veiem doncs, que el model PAP o adaptacions del mateix com a Milà ens ofereix la oportunitat de canviar, de provar, e inclús en un futur, de millorar la recollida selectiva.

Per altra banda cal insistir que actualment a Catalunya, bàsicament per imposició política (més per imatge que per convicció), es dóna molt protagonisme a la recollida selectiva i es proposen objectius molt

Model Milà.

ambiciosos. En aquest sentit, no hem d’oblidar que la Directiva 2008/98/CE dóna certa llibertat d’acció establint uns mínims o recomanacions, com per exemple l’obligatorietat d’efectuar una recollida selectiva, per almenys els següents materials: paper, metalls, plàstics i vidre, quan sigui tècnica, econòmica i mediambientalment factible i adequada, per complir els criteris de qualitat necessaris pels sectors de reciclat corresponents.

Potser, en algun moment, s’hauria de posar en dubte el nostre model o revisar els nostres objectius, i avaluar i definir el model de recollida i tractament dels residus municipals des d’un punt de vista multi-criteri, analitzant els aspectes econòmics, socials i mediambientals aportant elements que racionalitzin la presa de decisions (veritable sostenibilitat). I potser, en algun moment, ens hauríem de donar compte de que els residus són una conseqüència d’uns hàbits, i que la pressió per un reciclatge ambiciós amaga l’acceptació de formes de producció i consum malbaratadores.

Quan es plantegen aquests tipus de debats sempre hi trobem propostes inicials preconcebudes, límits no qüestionables, economia circular malt entesa, i concepcions polítiques més que tècniques, i així és difícil millorar i avançar cap a l’excel·lència.